Què llig el lleó a la gàbia o per què no em saludes quan te mire
Què llig el lleó a la gàbia o per què no em saludes quan te mire es desenvolupa a partir de l´experiència durant el confinament arran de la pandèmia de la COVID 19.
Escrutar el propi comportament, donar fe de les reaccions, parlar i parlar i després que? Admetre que hi ha un punt de partida per al futur i que el present ja forma part d´eixe futur,ja que el passat queda llunyà.
Buscant el consol en altres experiències humanes a partir dels textos de escriptors escrits a partir de la experiència de la pandèmia, podem arribar a entendre i comprendre, a empatitzar amb les altres persones, a clarificar què ens passa i a posar les llums llargues per entendre el futur del que parlava adés i que ja és present.
Els escrits dels autors poden aturar este temps accelerat en el que un mes correspon a un lustre d´abans del confinament.
Els textos des del punt de vista social, teatral, econòmic, espiritual, etc conformen un quadre ple de misteri, d´auguris i quasi a la manera de Nostradamus intenten endevinar l´avenir.
Crec que el material de que disposem ara mateix té una validesa especial perque no es fruit de la reflexió intel·lectual a posteriori, sinó que naix visceralment del fet de patir en eixe mateix moment un canvi en el costum, la manera de viure i l´afectació íntima d´una obligació imposada socialment, que és compartida per milions de persones.
I sobretot adonar-se de que la lectura d´eixos textos, en un determinar ordre, es fruit del propi estat d´anim i correspon a causes externes a la propia decisió.
A mode de quasi TEATRE DOCUMENTAL farem un repas a converses, escrits, sensacions, idees.
La idea es adjuntar al text la realització audiovisual, el videoart en directe i la creació musical amb la transformació de mots determinats en ¨música¨ i imatges aleatòries que acaben composant un marc social que actua com espill de la realitat que ens toca viure, esta vegada transformada en llenguatge artístic.
Uns mesos després dels fets i encara calent el problema i l´adaptació dels éssers humans a una nova normalitat anormal, l´espectacle vol servir de mirall per nosaltres mateixos que ens preguntem que ens ha passat, que ens passa i com serem a partir d´ara.
Un espectacle que s´inspira d´ autors contemporanis provinents d´Itàlia, França i Espanya amb escrits de tot tipus. Un espectacle íntim i intimista on els actors i actrius comparteixen un espai a la vegada estret i íntim on caben totes les experiències.
El silenci després de la paraula parla també. El fet d´escoltar els sons de la quietud també ens parlen. Omplir el buit amb la paraula per tornar a escoltar-nos dintre nostre.
Des dels anys 80 el viure intensament, siga plaer o siga dolor, és el ¨but¨final, la meta, allò al que s´aspira. Això porta a que en uns moments de reflexió, com ara un confinament obligatori en el que el contacte ens es negat, busquem escletxes per on escapar i reivindicar que estem vius envers els altres, no amb nosaltres mateixos. No som si no és en relació amb els altres, però els altres, ara no hi son.
Explosió de video realitat i virtualitat. Depressió a causa de la manca d´originalitat. Voler ser el primer en tindre la idea.
QUÈ LLIG EL LLEÓ A LA GABIA…..? Vol analitzar el comportament humà, tant físic com intel·lectual, davant un fet com aquest, i fer-lo en primera persona. Autoexploració emotiva amb textos, musica i videoart.
Analitzant i posant sobre l´escenari textos a partir d´experiències extremes que patim els humans. Així,i servint d´inspiració, ¨Pregària de Txernòbil¨ o ¨el Decameró¨ junt amb assajos actuals com “Nova il·lustració radical” i “Fora de Classe” de Marina Garcés, ¨la Idea d´Europa¨de George Steiner o “Carta per a una jove al metro” de Daniel Pennac ens ajuden a traçar un mapa de les debilitats humanes en el mon post COVID 19.
Els actors ens dediquem a allò inútil. Com se sent la resta de la humanitat sent inútil?
