Santos, i ara què?
Quan em varen proposar fer un homenatge a Carles Santos em va bullir el cos i el cap com una cassola de llangostins. La primera imatge va ser la d´un jove músic ara fa més de 35 anys que ha de fer-li una entrevista a un senyor pianista a sa casa a Vinaros.
Primera impressió: cafè amb llet i llangostins (sí, amb ¨N¨, així son els llaNgostins a Vinaròs)
Segona impressió: la responsabilitat de no estar a l´alçada de la inmensitat del músic i creador que va ser Carles Santos, així que a ell em vaig encomanar i li he demanat que m´il·lumine des del parnàs dels grans creadors on de ben segur ja haurà convidat a un bon perol de crustacis a les seues estimades ¨bes¨, Bach, Beethoven i Brams acompanyats de Schubert i Tomas Luis de Victoria.
Entre les dos impressions l´admiració per les vegades que l´artista ens va deixar bocabadats amb la seua imaginació, el seu talent, la provocació i l´autenticitat del seu treball, perquè res en Santos era gratuït. Això diferencia els grans artistes de la resta de creadors.
Des d´aci baix només podem que, amb humilitat i agraïment, dedicar-li el nostre homenatge. Per això alguns que l´admiravem i l´admirem ens ¨arromangarem¨ per retreli.l, per fer música, per fer teatre, al voltant del carrer, d´un piano, d´un escenari a la ciutat de València, que no sempre va ser generosa amb el músic i amb el personatge.
Siga Santos l´últim dels nostres artistes als que els costa xafar la seua terra per ser això, artistes.
Santos inabastable, Santos incalculable, Santos cosmogònic, Santos inalterable, Santos home, Santos músic, Santos imaginari, Santos pianista, Santos creador, Santos valencià, Santos vinarosenc, Santos universal, SANTOS, I ARA QUÈ?
