Allò que queda dins del sistema.

Cada representació de Dissolució d’un cos. 230 serà única, però no desapareixerà del tot quan acabe.

El públic es convidat a introduir una paraula dins del sistema. Una resta mínima. Una presència.

Aquesta paraula entrarà en el sistema junt amb altres dades de la representació: la data, la ciutat, la llengua, el nombre d’espectadors, la temperatura, la duració real de determinats silencis, les variacions musicals, les interrupcions, els sons produïts en escena i l’enregistrament sonor de la funció entre d´altres.

Tot aquest material formarà part d’un arxiu viu.

Però aquest arxiu no està pensat per conservar fidelment allò que ha passat. Cap memòria conserva fidelment. El sistema treballarà com treballa el record: seleccionant, erosionant, repetint, deformant, deixant caure unes coses i fent-ne tornar unes altres quan ja semblaven oblidades.

L’algoritme ordenarà aquests materials i els retornarà a l’obra en forma de modificacions futures: paraules que reapareixen, fragments que canvien de lloc, intensitats sonores que es desplacen, motius musicals que es contaminen amb funcions anteriors, noms que tornen, silencis que s’allarguen, imatges que es transformen.

El sistema no substitueix els intèrprets. No automatitza l’obra. No converteix l’espectacle en una màquina.

Fa una altra cosa: obliga l’obra a tindre memòria.

Una memòria imperfecta, inestable, contaminada pel públic i pel temps.

Així, cada funció deixa una ferida dins de la següent. Cada ciutat modifica lleument el cos de l’espectacle. Cada públic introdueix una alteració que pot tardar anys a tornar. El que passa una nit a València, Le Mans, Morelia, Nàpols, Shangai o qualsevol altre lloc queda latent dins del sistema i reaparéixer més endavant, transformat.

D’ací a uns anys, aquest arxiu serà obert de nou. Ximo Solano i Christian Lavernier reinterpretaran Dissolució d’un cos. 230 a partir del material acumulat: allò que el públic va deixar, allò que l’algoritme va conservar, allò que el temps va deformar i allò que el sistema va decidir oblidar.

Per això l’obra no té una forma definitiva.

Té una primera aparició.
Després, una persistència.
Després, una mutació.

Dissolució d’un cos. 230 no documenta la memòria: la sotmet a temps, pèrdua i transformació.

Creació
Ximo Solano i Christian Lavernier

Text i interpretació
Ximo Solano

Composició musical i interpretació
Christian Lavernier

Instrument
La Soñada

Producció
SOCIETAT SARDINA / TONÉ-FRANCHÉ

Durada aproximada
50 minuts

Idiomes
Valencià, castellà, francés, anglés i italià. Adaptable al lloc de representació.

Contacte companyia
joasolano@gmail.com

Distribució
Maria José Seguí
info@notesandwords.es

Més informació sobre Christian Lavernier:
https://www.christianlavernier.com/

Dissolució d’un cos. 230 està pensada per a teatres públics, festivals d’arts vives, centres de creació, programacions de música contemporània, espais vinculats a memòria i pensament, i contextos interessats en la relació entre escena, so, tecnologia i presència.

El format és adaptable i permet la seua presentació en diferents llengües i països. La peça pot interpretar-se en valencià, castellà, francés, anglés o italià, segons el context de programació.

El projecte té una estructura lleugera, però no menor: veu, música en directe, La Soñada, dispositiu sonor, arxiu viu i sistema de transformació posterior de l’obra. Aquesta combinació permet que cada representació siga autònoma i, alhora, forme part d’un procés de llarg recorregut.

La circulació internacional no és només una estratègia de distribució. Forma part de la naturalesa del projecte. Cada ciutat, cada públic i cada funció poden deixar materials dins del sistema i modificar la memòria futura de l’espectacle.

La Soñada no és un instrument convencional. És un cos sonor únic al món.

Construïda pel lutier Carlos González per a Christian Lavernier, La Soñada obri un territori acústic que no pertany del tot ni a la guitarra, ni a l’arpa, ni a l’instrument de corda tradicional. La seua presència modifica la manera d’escoltar i també la manera d’organitzar el temps escènic.

En Dissolució d’un cos. 230, La Soñada no acompanya la paraula. La travessa. La interromp. La sosté quan ja no pot continuar. El seu so funciona com una matèria viva: vibra, resisteix, es trenca, reapareix.

Davant de 230 cossos dissolts en una xifra, La Soñada apareix com una excepció radical: només n’hi ha una. La seua singularitat no és un luxe, sinó una pregunta. Què val una sola presència quan tot tendeix a convertir-se en massa, dada, estadística o protocol?

Dissolució d’un cos. 230 es construeix com un oratori teatral.

No hi ha una acció dramàtica convencional. No hi ha personatges que avancen cap a una resolució. Hi ha una veu, un cos, un instrument, una acumulació de paraules, silencis, aigua, fang, metall i memòria.

La peça treballa des de la immobilitat i la repetició. El cos no es mou per expressar: roman. La paraula no explica: insisteix. La música no il·lustra: construeix espai. El silenci no és una pausa: és pressió.

La forma de l’espectacle naix d’aquesta tensió entre allò que vol ser dit i allò que ja no pot ser ordenat. Per això la peça no busca reconstruir un succés, sinó fer present el que queda després del succés.

Cada funció genera un rastre.

Les paraules introduïdes pel públic, l’enregistrament sonor, les variacions de la música, les condicions concretes de la representació i les dades de cada trobada formen part d’un arxiu viu.

Aquest arxiu no té una funció documental en el sentit habitual. No vol conservar una prova exacta del que ha passat. Vol acumular restes perquè l’obra puga ser afectada pel temps.

El projecte assumeix que tota memòria és incompleta. Recordar no és tornar intacte a un lloc anterior. Recordar és seleccionar, deformar, perdre, repetir i transformar. L’arxiu viu de Dissolució d’un cos. 230 treballa exactament des d’ací: no com un magatzem, sinó com un organisme.

El públic no participa per completar l’espectacle ni per convertir-se en protagonista.

La seua intervenció és mínima: una paraula. Però aquesta paraula entra en el sistema i deixa una marca. Potser no reapareix immediatament. Potser queda soterrada. Potser torna anys després, modificada, contaminada per altres funcions, altres ciutats i altres veus.

Aquesta forma de participació evita l’efecte decoratiu. No es tracta de fer interactuar el públic per generar una resposta visible i immediata. Es tracta de fer-li assumir una responsabilitat més estranya: allò que deixa dins de l’obra pot continuar actuant quan ell ja no hi siga.

La peça treballa amb una idea central: cap sistema conserva intacte allò que rep.

El temps modifica. La memòria selecciona. Els cossos es transformen. Les dades s’acumulen fins que també necessiten oblit. L’obra assumeix aquesta lògica i la converteix en forma escènica.

L’algoritme no apareix com una eina de control, sinó com una manera d’introduir entropia dins del projecte. Ordena, però també desplaça. Conserva, però també altera. Permet que l’obra acumule passat sense quedar fixada en una versió definitiva.

Per això Dissolució d’un cos. 230 no té una forma tancada. Té aparicions successives. Cada funció és una versió i, alhora, una modificació de les que vindran.