Carregant / Chargement / Cargando…
Fitxa artística i materials del projecte
DISSOLUCIÓ
D’UN COS. 230
230 no és una metàfora.
230 és una xifra.
Però cap xifra pot contenir una vida.
DISSOLUCIÓ naix de la DANA del 29 d’octubre de 2024 a València i les comarques al voltant de la capital, i dels canvis que deixà en les vides de les persones: les morts, les absències, la transformació dels llocs i la necessitat de continuar amb una realitat que ja no és la mateixa.
En escena, Ximo Solano interpreta un text escrit per ell i Christian Lavernier toca la música composada per ell mateix per a l´obra amb un instrument singular,LA SOÑADA, únic al mon perquè només n´hi ha un. Aquesta singularitat fa present la possibilitat de perdre una cosa irreemplaçable.
A banda de la pròpia interpretació en directe es demana al públic de participar de manera anònima amb l´enviament de dues paraules: la primera abans de que comence la performance i no s´haja produït la transformació; l´altra la demana Ximo des de l´escenari després d´un dels moments més forts emocionalment. Ambdues paraules tindran la mateixa importància en “el futur” modificant el text, produint buits i per tant incomprensions al desapareixer del text que es representa quan arriben a les 230 repeticions per part del públic en diferents funcions. El procés es acumulatiu, les decisions d´uns s´afigen a la d´altres en qualsevol pais i en qualsevol llengua. Els «forats de comprensió» esdevenen part inalienable del procés del dol. Així mateix els buits produeixen canvi en la estructura musical de la peça. Les absències alteren el sentit d’allò que escoltem.
FITXA ARTÍSTICA
Creació
Ximo Solano i Christian Lavernier
Text i interpretació
Ximo Solano
Composició musical i interpretació
Christian Lavernier
Instrument
La Soñada
Producció
SOCIETAT SARDINA / TONÉ-FRANCHÉ
Durada aproximada
50 minuts
Idiomes
Valencià, castellà, francés, anglés i italià. Adaptable al lloc de representació.
Contacte companyia
joasolano@gmail.com
Distribució
Maria José Seguí
info@notesandwords.es
Més informació sobre Christian Lavernier:
https://www.christianlavernier.com/
LA SOÑADA
La Soñada no és un instrument convencional. És un cos sonor únic al món.
Construïda pel lutier Carlos González per a Christian Lavernier, La Soñada obri un territori acústic que no pertany del tot ni a la guitarra, ni a l’arpa, ni a l’instrument de corda tradicional. La seua presència modifica la manera d’escoltar i també la manera d’organitzar el temps escènic.
En Dissolució d’un cos. 230, La Soñada no acompanya la paraula. La travessa. La interromp. La sosté quan ja no pot continuar. El seu so funciona com una matèria viva: vibra, resisteix, es trenca, reapareix.
Davant de 230 cossos dissolts en una xifra, La Soñada apareix com una excepció radical: només n’hi ha una. La seua singularitat no és un luxe, sinó una pregunta. Què val una sola presència quan tot tendeix a convertir-se en massa, dada, estadística o protocol?
LA FORMA
Dissolució d’un cos. 230 es construeix com un oratori teatral.
No hi ha una acció dramàtica convencional. No hi ha personatges que avancen cap a una resolució. Hi ha una veu, un cos, un instrument, una acumulació de paraules, silencis, aigua, fang, metall i memòria.
La peça treballa des de la immobilitat i la repetició. El cos no es mou per expressar: roman. La paraula no explica: insisteix. La música no il·lustra: construeix espai. El silenci no és una pausa: és pressió.
La forma de l’espectacle naix d’aquesta tensió entre allò que vol ser dit i allò que ja no pot ser ordenat. Per això la peça no busca reconstruir un succés, sinó fer present el que queda després del succés.
MEMÒRIA, TEMPS I ENTROPIA
La peça treballa amb una idea central: cap sistema conserva intacte allò que rep.
El temps modifica. La memòria selecciona. Els cossos es transformen. Les dades s’acumulen fins que també necessiten oblit. L’obra assumeix aquesta lògica i la converteix en forma escènica.
L’algoritme no apareix com una eina de control, sinó com una manera d’introduir entropia dins del projecte. Ordena, però també desplaça. Conserva, però també altera. Permet que l’obra acumule passat sense quedar fixada en una versió definitiva.
Per això Dissolució d’un cos. 230 no té una forma tancada. Té aparicions successives. Cada funció és una versió i, alhora, una modificació de les que vindran.
AMB EL SUPORT DE
